BREU HISTÓRIA DE LA VIL-LA D'ARBECA

Del 800 a.n.e fins el 900

Les pedres d'Els Vilars ens relaten que, fa ja més de 2.800 anys, homes i dones es van assentar en aquest pla.

Als voltants del turó en què s'assenta la Vila d'Arbeca, s'han trobat vestigis dels períodes Ibers i romans.

* Titus Livi *, esmenta en els seus escrits d'història romana, una batalla contra les tribus celtiberes d'Hispània, que va tenir lloc en una ciutat anomenada "Urbicua" -ciutat petita- aquesta batalla alguns historiadors dels segles XVI a XIX la situen en la població d'Arbeca; encara que * Jerònim Pujades * ho desmenteix per no ser Arbeca un territori de Celtibers però si d'Ibers.
* Titus Livi, (Patavium, 59 aC-Ibídem, 17 dC, va ser un historiador romà, que va escriure una monumental història de l'Estat romà a cent quaranta-dos llibres des de l'arribada d'Eneas a les costes de l'Laci fins a la mort de Druso el Major).

*Jerònim Pujades  (* 1568 - † 1635) va ser un historiador català, nascut a Barcelona. Va ser autor de la Crònica Universal Principat de Cathalunya (Crònica Universal del Principat de Catalunya), el primer tom, en català, va aparèixer l'any 1609. El segon i tercer tom apareixerien en castellà.

De 900 a 1241 "El Castell Palau"

La vila d'Arbeca està situada a peu d'un turó al cim del qual hi ha les restes de l'antic i poderós Castell dels Ducs de Cardona, que té el seu origen en una fortalesa àrab conquerida cap a la meitat de segle XII. La població es va anar construint arrecerant en el seu entorn i particularment en el vessant de migdia, per captar millor l'alegria de la llum del sol i la seva escalfor.

L'any 1160 ja és esmentada la Vila en un document en el qual Ramon Folc de Cardona fa donació de tot el que li pertanyia del delme d'Arbeca a Guillem de Santa Fe. La seva filla Sibil·la es va casar amb Ramon III de Tarroja i el seu matrimoni reunirà la senyoria de diferents viles i llogarets. La seva filla Agnès de Tarroja va ser una poderosa pubilla que s'emmaridà amb el vescomte de Cardona Ramon Folc IV que va viure i va morir al Castell d'Arbeca cap a 1241.

Successivament, la senyoria de la Vila va passar a mans dels Cornell d'Aragó i dels comtes de Pallars, retornant a la casa de Cardona en 1388 per compra que va fer el comte Hug a Jaume Roger de Pallars, de la Vila d'Arbeca i els seus agregats, per valor de 50.000 florins d'or.

Amb la senyoria dels Cardona ve l'esplendor del Castell i de la Vila, ja que la vida de la població està íntimament lligada a les vicissituds del magnífic Castell, mansió senyorial de la casa més poderosa de Catalunya en els segles XV i XVI.

Durant aquest temps la ciutat d'Arbeca era residència habitual dels Ducs, i pel seu Castell van passar figures històriques tan destacades com: el Rei Joan I, el Caçador, Felip el Bell, gendre dels reis Catòlics, i el Rei Felip II, va realitzar estada durant tres dies, fent viatge cap al Monestir de Poblet.

En 1213 llogaret de "Borgetes de Salena". 

La Capella de Sant Miquel de les Borgetes es troba a la part alta d'un petit turó, al terme municipal d'Arbeca, a uns 4 km de la vila i al costat de la carretera de Mollerussa.
Antigament, va ser la petita església de la vila de Borgetes de Salena, un llogaret que formava part de la Baronia d'Arbeca i que, posteriorment, va ser agregada al seu municipi juntament amb el seu terme municipal. Encara es poden veure les sitges subterrànies que hi havia sota els habitatges i que servien per emmagatzemar la collita de cereals. Als voltants s'han descobert restes de ceràmica de arezzo, fragments de plats campanians, vestigis que podien ser testimonis del seu origen romà.
De l'antic poblat només queda la capella que ha resistit l'embat del temps, gràcies a la solidesa de la seva construcció. És un exemple de l'arquitectura romànica, de planta rectangular, d'una única nau, protegida per tres contraforts majestuosos i il·luminats dèbilment per una original i artística finestra en forma d'espitllera.
La portalada està realitzada amb pedra adovellada de faccions augustes, solemnes. A l'interior i davant de la porta hi ha un arc de mig punt de 2,20 m d'ample per 2,10 d'altura i 1 m de profunditat. Possiblement, estava destinat a allotjar la imatge de Sant Miquel.
No és fins als anys vuitanta que es va replantar de pins i altres arbres tot el recinte. Actualment, ja amb tots els arbres crescuts, a part de totes les obres que s'han dut a terme de condicionament del lloc, aquest lloc ha canviat radicalment, s'ha convertit en un paratge atraient i apte per a passar un dia d'oci gaudint de la frescor de les seves ombres, i acompanyats per l'evocació suggestiva de temps passats, dels quals són testimonis eminents les pedres venerables de Sant Miquel.

Antic molí d'oli

Aquest molí d'oli, que Arbeca ha tingut la sort de poder recuperar pràcticament sencer després d'haver passat molts anys mig abandonat, es troba en un recinte de poques dimensions, però amb moles de pedra que impressionen. Possiblement, és de principis de segle XIX, i les premses hidràuliques que es van afegir són dels anys vint de segle passat.
És molt curiós que entre el conjunt de bigues que encara es conserva, hi hagi un tros de premsa de biga molt característica de segle XVIII i dos caragols de fusta de la mateixa època. Això vol dir que probablement podria haver estat un dels primers molins particulars de la vila. En un informe amb data 1901 sobre els molins, consta que en aquest en concret hi havia dues premses de biga.
En l'època de la casa dels Medinaceli no es va deixar construir molins d'oli a cap veí d'Arbeca. D'aquesta manera el Duc podia controlar de prop la producció, i evitar que ningú deixés de pagar la part del delme que li corresponia. Sans i Gené en el llibre "Arbeca, història i record" relata que a Arbeca, 4 de cada 19 mesures eren del Duc.
Antigament, aquest molí era de "Cal Gras" i, per motius d'herència, a principis de segle XX va passar a "Ca l'Argilés". Tot el que avui en dia podem veure, a més de la part del carrer que va des de la "Placeta del Sindicat" fins a la casa de "Ramon del Samarretes", era la casa pairal de "Cal Gras".
En els anys vint, el senyor Jaume Argilés va electrificar el funcionament i va afegir dues premses hidràuliques. El molí va deixar de funcionar després de la Guerra Civil.
Des d'aquí aprofitem per donar les gràcies a la família Argilés per haver cedit al poble d'Arbeca aquest molí i, especialment, a la senyora Elvira, vídua del Sr. Jaume, per haver sabut conservar i guardar aquest petit tresor i no haver-ho malvenut com succeir amb la major part dels molins que hi havia a la vila.

En 1686 construcció de l'església de Sant Jaume.

A la part baixa del turó on jeu la vila d'Arbeca, s'aixeca el temple parroquial de Sant Jaume el Major, rodejat d'estrets i silenciosos carrers, de places porticades i de cases construïdes amb pedres ennoblides amb el pas dels anys.
La seva història comença l'any de la seva consagració, el 1686. Però cal fixar-nos, breument, si prehistòria per tenir una idea més acurada.
En la major part del que avui dia ocupa l'església, es va construir, al segle XIV, l'església de Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Possiblement, era d'estil gòtic, tal com ho eren les esglésies d'aquella època a les nostres terres. Aquest edifici va ser durament castigat pels estralls de la Guerra dels Segadors (1940-1954) com també ho va ser tota la població, fins al punt que la gent va haver d'emigrar cap als pobles veïns per a la instrucció de casa seva.
En acabar la guerra es va projectar una nova església prou important i espaiosa per poder exercir de temple parroquial, ja que fins aquell moment el que exercia aquesta funció era el que estava situat en el castell, amb el títol de Sant Jaume.
Per tant, calia fer un temple de grans proporcions, per poder atendre a les possibilitats de creixement demogràfic que ja es començava a percebre quan va tornar la normalitat després de trenta anys de guerra.
D'acord amb el projecte de l'arquitecte Jaume Millás, de Barcelona, ​​l'obra es va començar el 3 d'octubre de 1683. A l'acte solemne de col·locació de la primera pedra va assistir tota la població. El rector de la parròquia i major impulsor de l'obra era Mossèn Joan Valls. L'alcalde era el Sr. Joan Palau, i els jurats, els Srs. Pere Albareda, Isidre Queral i Joan Ballester.
Després de tres anys d'intens treball va tenir lloc la seva consagració, i es va posar al servei del culte l'any 1686. L'obra, però, es va anar construint i perfeccionant al llarg dels anys.
L'església es va enriquir amb obres artístiques procedents de l'església que hi havia a l'interior de recinte del castell, de l'església de Sant Joan, extramurs de la vila (destruïda a principis de la Guerra Carlina) i de l'església base de Saint Lucia.
Tota l'antiga riquesa artística del parament interior va ser destruïda al principi de la Guerra Civil l'any 1936.

Arbeca, bressol de l'oliva arbequina

Segons l'enginyer agrònom Joan Tous, el personatge que hauria portat la nova varietat d'oliva a Arbeca des de Grècia és Ramon Folc (1467-1528), membre de la nissaga dels Cardona, senyors de la Baronia d'Arbeca. Cal reconèixer que aquesta hipòtesi encara no ha estat verificada documentalment.

Amb els Cardona arribaria a Arbeca una nova varietat d'olivera, un arbre d'una grandària no gaire gran, d'una forma arrodonida i de "port caigut" i amb una energia i vigorositat mai vista fins al moment en un arbre d'aquest tipus. El seu fruit era petit, d'una forma oval encantadora, d'una simetria perfecta, amb una pell molt fina i d'un negre brillant en la seva maduresa. Olives que produïen un oli d'una qualitat insuperable. Anteriorment, es conreaven oliveres d'una varietat diferent de la que coneixem com arbequina, aquestes no eren massa productives i no permetien extreure un oli de tan alta qualitat.

Amb el pas el temps la varietat d'olivera introduïda primerament va evolucionar amb l'adaptació a terra i al clima. Naixia així una nova varietat, l'arbequina, un autèntic tresor endèmic de la nostra regió que produeix un fruit saborós i un oli sota d'acidesa i que no és més que el resultat de la nostra terra i de la feina que han realitzat els arbequins en els dos últims segles i mig.

La varietat arbequina és considerada com una de les millors del món, tant per la producció i regularitat com per la qualitat de l'oli.

Cooperativa la Arbequina

L'origen de la Cooperativa Arbequina es remunta a més d'un segle. Els inicis de la segona dècada de segle XX es van caracteritzar per les conseqüències de la Setmana Tràgica i, aquí a Arbeca, per les de la Crema del Tren del juliol de 1909, que van comportar una polarització política i social molt gran. El 1913 es van fundar les dues entitats socioculturals i polítiques: el Centre Independent i la Unió Republicana, les quals, de manera indirecta, van propiciar sis anys més tard que el 1919 es constituïssin en el nostre poble dos sindicats agrícoles: l'Arbeca nova i l'Oliva Arbequina.

A la fi de segle XIX i principis de l'XX es va produir un canvi radical en la tecnologia de la fabricació de l'oli, primer amb l'arribada del vapor i després de l'electricitat.

Les antigues premses de fusta i els molins moguts per tracció animal van donar pas a les premses hidràuliques i els molins moguts per motors. Al nostre poble als inicis de segle XX hi havia 10 molins d'oli particulars i per a molts es feia pesat fer aquest canvi tecnològic; això va facilitar que la majoria d'ells també es fessin socis d'un dels dos sindicats.

En aquest context, el 12 de gener de 1919 es va crear el Sindicat Arbeca Nova que va presidir el senyor Joaquim Vila Camins.

Aquest Sindicat va comprar a la família Argilés el molí del Patou, que era l'antic molí vell dels Ducs, ja que aquesta família ja disposava del molí de cal Gras, al costat de casa (actualment cedit a l'Ajuntament d'Arbeca i convertit en Museu).

El Sindicat ARBECA NOVA disposava d'un molí amb dues premses hidràuliques i dos corrons cilíndrics, tenia un cafè i una sala cultural. A la fi dels anys vint va adquirir un tractor i una segadora lligadora.